DIES D'ABRIL
- デイジー
- 30 abr 2020
- 1 min de lectura
El que sento en el meu silenci d’ara
són els cants dels ocells d’aquella primavera
pendents de convertir en llàgrimes el cant.
Els ocells i el taüt, des de llavors,
no podré separar-los ja mai més.
Ara em nodreix nomes la intel·ligència,
que prefereix l’hivern amb les basses gelades,
les cares grises i suaus pel fred.
Els camps que semblen morts, avets que callen
pels anys que ja portem sense Nadal,
perquè encara seria molt més trist
cantar aquelles cançons nosaltres sols.
El pensament, desconjuntat pel sexe
i per la fosca de la passió,
no ha trobat pau fins a la senectut.
És la impotència la que ens socorre.
La que, fent impossible ja el futur,
salva aquest breu present, dignifica l’ahir.
Joan Margarit
Premio Cervantes 2020
Comentarios